dimarts, 5 de novembre del 2013

Va de mestres: Carta als mestres que comencen

Quina mestra vull arribar a ser?

Encara ho recordo, des dels sis anys he volgut ser mestra. El motiu no va ser per a res convencional: volia escriure a la pissarra cada dia perquè només ho podia fer la mestra! Ara, però, me n’adono que aquest infantil desig amagava una dura crítica a l’educació que vaig viure: jo el que volia era participar activament a classe, però no em deixaven i vaig passar a un segon pla en el meu propi aprenentatge.

Tens molta sort de tenir aquests mestres, ara no ho entens però són molt bons”, aquesta era la resposta dels adults quan ens queixàvem dels mestres que ens havien tocat. Els mateixos mestres que et rompien els dibuixos o les redaccions perquè no estaven al seu gust, els mateixos que et donaven completíssimes instruccions a plàstica en comptes de deixar volar la imaginació. Amb això no dic que els meus mestres fossin dolents, perquè no ho foren! Els recordo amb estima i quan els veig no puc evitar un somriure plàcid. M’han educat bé, tinc bona memòria, bons coneixements, escric correctament i, a pesar de tot, he mantingut la creativitat gràcies a passar-me les tardes immersa en els meus dibuixos i no en els deures (que sempre feia a darrera hora).

Si a aquella edat m’haguessin preguntat quin tipus de mestra volia ser, el més segur és que la meva resposta hagués set: Una bona mestra (referint-me a una mestra estricta, niga i seria, tot per ser respectada). Ara me n’adono de com n’estava d’equivocada, després d’haver llegit Va de mestres: Carta als mestres que comencen, de  CELA, Jaume i PALOU, Juli, i de portar només un mes estudiant la carrera.

A dia d’avui, la mestra que jo vull arribar a ser algun dia, és una mestra que innova i que es compromet amb la seva causa (educar); que és maternal i càlida; que sap esperar i ser pacient; que està sempre formant-se, atès que, com diu el llibre, “Mai no ho sabem tot i sempre serem projecte”; que actua amb dinamisme, justícia i bondat. En definitiva, una mestra que es faci estimar, que faci feliços als alumnes i, en conseqüència, que inspiri curiositat i ganes d’aprendre.

Ensenyar a aprendre, estimar, respectar i pensar, són alguns les reptes que em proposo com a futura mestra. Amb tot el que he après aquests dies puc plantejar-me objectius fermes, com ensenyar els valors que regeixen la societat, sempre en constant canvi. A causa d’aquesta dinàmica social jo hauré d’anar adaptant la meva didàctica, perquè els nens han d’aprendre per a la vida. Els ensenyaré a actuar amb justícia, a estimar el saber en tota la seva amplitud, a qüestionar-ho tot i a cercar noves vies. Tot amb un objectiu principal: obrir-los totes les portes que pugui per a que cada un triï el camí que vulgui, un camí amb futur. Intentaré, també, comptar sempre amb l’ajuda dels meus companys, de fer un equip, per poder dur a terme la nostra tasca amb més èxit.

Per a acomplir les meves expectatives, no puc oblidar mai atendre a la diversitat dels meus alumnes, acollir-los amb confiança, fer-los saber que ells m’ajuden a complementar la meva formació igual que jo els ajudo a ells. Tampoc no puc perdre de vista mai la meta perquè, si em desoriento, caure en el “síndrome del professor cremat” i ja no seré útil als meus alumnes. Aquest “final sense punt” l’assoliré sense oblidar que la felicitat dels alumnes és la meva i que sempre es pot millorar el camí. M’hauré de basar sempre en els tres pilars citats al llibre de Va de mestres: carta als mestres que comencen, la intel·ligència, la bondat i la felicitat.

Finalment, val a dir que he après que sempre tindré alumnes diferents i, per tant, un sistema democràtic no sempre serà el més encertat, car el que pot ser vàlid per un no té perquè ser-ho per als altres. Hauré de buscar nous mètodes, noves tasques, nou material… Hauré d’esforçar-me molt, perquè, qui va dir que ser mestre era una professió molt fàcil?

Acabar la carrera és arribar al començament de tot


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada